[go: up one dir, main page]
Vés al contingut

Ferdinando Paër

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Ferdinando Paer)
Plantilla:Infotaula personaFerdinando Paër

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r juliol 1771 Modifica el valor a Wikidata
Parma (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Mort3 maig 1839 Modifica el valor a Wikidata (67 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 13 Modifica el valor a Wikidata
Mestre de capella de la cort
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballComposició musical, música, direcció d'orquestra i musicologia Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócompositor, musicòleg, director d'orquestra, líder de banda Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera Modifica el valor a Wikidata
AlumnesFranz Liszt Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
6 maig 1839funeral (Església de Sant Roc) Modifica el valor a Wikidata
Spotify: 5dytbQ67Pbopa2N7yveGsg Musicbrainz: d2d093f6-eeb1-435c-8258-e370235b0b1e Lieder.net: 5259 Discogs: 1142791 IMSLP: Category:Paër,_Ferdinando Modifica el valor a Wikidata

Ferdinando Paër (Parma, 1 de juliol de 1771 - París, 3 de maig de 1839) fou un compositor parmesà.

Estudià teoria de la música amb el violinista Ghiretti, alumne del Conservatori de la Pietà dei Turchini a Nàpols. La seva primera òpera, La Locanda de vagebondi, va ser publicada quan només tenia setze anys. Ràpidament van seguir altres obres i ben aviat el seu nom es va fer famós a Itàlia.

Va cridar l'atenció amb l'òpera Griselda (1798).[1] Després se'n va anar a Viena, on va produir una sèrie d'òperes, entre les quals es troben La Camila ossia il Sotteraneo (1799; estrenada a Barcelona el 1804) i A chille (1801). Allà, la seva dona, va obtenir un contracte per a una òpera. L'any 1798 Paër es va casar amb la cantant Francesca Riccardi, de qui es va separar amb el pas del temps. El 1803 el van designar compositor a la cort del teatre de Dresden, on la seva dona també va ser contractada com a cantant. A Viena va adoptar amb molta eficàcia la capacitat d'instrumentació dels grans clàssics de l'escola vienesa.[1] El 1804 va escriure l'òpera Eleonora, basada en el mateix tema de Fidelio de Beethoven. També compon Agnese (1809; a Barcelona el 1816) i, sobretot, Le maître de chapelle (1821).[2]

El 1812 passà a París on fou director de l'Opéra-Comique i després va substituir Spontini al Théâtre des Italiens, que sota la seva guia és peça important de la vida musical parisenca i va afavorir la infiltració de l'òpera italiana a la capital francesa.[1] Aquest lloc el va conservar durant la Restauració francesa, va rebre també els càrrecs de compositor de cambra del rei i director de l'orquestra privada del duc d'Orleans. Molt amic del professor de corn Giovanni Puzzi, el qual era fill de Parma com ell, el recomanà a Napoleó per al seu seguici musical.

El 1823 es va retirar de l'òpera italiana per deixar el seu lloc a Rossini. És en aquesta època en què dona lliçons de composició a Gustavo Carulli i a un jove Franz Liszt, a Adolphe Vogel i a l'anglesa Elizabeth Weichsell Billington.[3] El 1831, Paër va ser elegit membre de l'Acadèmia, i el 1832 va ser designat director de la seva orquestra pel rei Lluís Felip I de França.

Les òperes de Paër, així com les de Józef Ksawery Elsner i Johann Simon Mayr, d'un estil emfàtic i grandiloqüent van caure en l'oblit i pràcticament avui dia no s'interpreten.[4]

Òperes

[modifica]
  • Orphée et Euridice (opera in prosa, 1791, Parma)
  • Circe (opera, llibret de Domenico Perelli, 1792, Venècia; rappresentata successivamente anche come Calypso)
  • Le astuzie amorose, o Il tempo fa giustizia a tutti (dramma giocoso, llibret d'Antonio Brambilla, 1792, Parma; rappresentata successivamente anche come La locanda dei vagabondi)
  • I portenti del magnetismo (opera buffa, 1793, Venècia)
  • Icilio e Virginia (llibret de Giuseppe Maria Foppa, 1793, Pàdua)
  • Laodicea (llibret de Giuseppe Maria Foppa, 1793, Pàdua; representada també com Tegene e Laodicea a Florència el 1799)
  • I pretendenti burlati (dramma giocoso, llibret de Gian Carlo Grossardi, 1793, Parma)
  • L'oro fa tutto (dramma giocoso, llibret d'Angelo Anelli, 1793, Milano; representada també com Geld ist die, 1795, Dresden)
  • Il nuovo Figaro (dramma giocoso, llibret de Lorenzo Da Ponte, 1794, Parma; representada també com Il matrimonio di Figaro)
  • Il matrimonio improvviso (farsa, llibret de Giuseppe Maria Foppa, 1794, Venècia; representada també com I due sordi a Parma nel 1801)
  • I molinari (farsa, llibret de Giuseppe Maria Foppa. 1794, Venècia)
  • Il fornaro (farsa, 1794, Venècia)
  • L'Idomeneo (dramma serio, llibret de Gaetano Sertor, 1794, Florència)
  • Ero e Leandro (dramma, 1794, Nàpols)
  • L'inganno in trionfo (intermezzo, 1794, Florència)
  • Una in bene e una in male (dramma giocoso, llibret de Giuseppe Maria Foppa, 1794, Roma; també com Le astuzie di Patacca, 1802, Dresden)
  • La Rossana (melodramma serio, llibret d'Aurelio Aureli, 1795, Milano)
  • Il Cinna (melodramma serio, llibret d'Angelo Anelli, 1795, Pàdua)
  • Anna (opera buffa, 1795, Pàdua)
  • L'intrigo amoroso (dramma giocoso, llibret de Giovanni Bertati, 1795, Venècia; representada també com Saed, ossia Gl'intrighi del serraglio, 1795, Venècia; també com Il male vien dal buco, 1797, Bolonya)
  • L'orfana riconosciuta (dramma giocoso, 1796, Florència)
  • L'amante servitore (commedia in musica, llibret d'Antonio Simeone Sografi, 1796, Venècia)
  • Il principe di Taranto (dramma giocoso, llibret de Filippo Livigni, 1797, Parma; també com La contadina fortunata, 1807)
  • Il fanatico in Berlina (1797, Viena)
  • Griselda, ossia La virtù al cimento (dramma semiserio, llibret de Angelo Anelli, 1798, Parma)
  • Camilla, ossia Il sotterraneo (dramma semiserio, llibret de Giuseppe Carpani, basat en B.-J. Marsollier des Vivetières 1799, Viena)
  • Il maestro di ballo (farsa, llibret de Giuseppe Maria Foppa, 1799, Venècia)
  • Il morto vivo (opera buffa, llibret de Carlo Prospero Defranceschi, 1799, Viena)
  • La testa riscaldata (farsa, llibret de Giuseppe Maria Foppa, 1800, Venècia)
  • La sonnambula (farsa, llibret de Giuseppe Maria Foppa, 1800, Venècia)
  • Ginevra degli Almieri (opera tragicomica, llibret de Giuseppe Maria Foppa, 1800, Viena)
  • Poche ma buone, ossia Le donne cambiate (opera buffa, llibret de Giuseppe Maria Foppa, 1800, Viena; també com Der lustige Schuster, Offenbach, 1800 ca. e Lipsia, 1890 ca.)
  • Achille (melodramma eroico, llibret de Giovanni De Gamerra, basat en Homer, 1801, Viena)
  • I fuorusciti di Florència (opera semiseria, llibret d'Angelo Anelli, 1802, Dresden)
  • Sargino, ossia L'allievo dell'amore (dramma eroicomico, llibret de Giuseppe Maria Foppa, 1803, Dresden)
  • Lodoiska (dramma eroico, llibret de Francesco Gonella, 1804, Bolonya)
  • Leonora, ossia L'amore conjugale (dramma semiserio, llibret de Giovanni Schmidt, basat en J. N. Bouilly, 1804, Dresden)
  • Sofonisba (dramma serio, llibret de Giovanni Schmidt, 1805, Bolonya)
  • Il maniscalco (dramma giocoso, 1805, Florència)
  • Numa Pompilio (dramma serio, llibret de Pietro Bagnoli, 1808, París)
  • Cleopatra (1808, París)
  • Diana e Endimione, ossia Il ritardo (intermezzo, llibret de Stefano Vestris, 1809, París)
  • Agnese (dramma semiserio, llibret de Luigi Buonavoglia, basat en Filippo Casari, 1809, Parma)
  • La Didone (melodramma serio, llibret de Pietro Metastasio, 1810, París)
  • Un pazzo ne fa cento (opera buffa, 1812, Florència)
  • I Baccanti (opera seria, llibret de Gaetano Rossi, 1813, París)
  • Poche ma buone, ossia La moglie ravveduta (farsa comica, llibret de Giovanni De Gamerra, 1813, Roma)
  • L'oriflamme (opéra, llibret de C.-G. Etienne e L.P.-M.-F. Baour-Lormian, 1814, París)
  • Oro non compra amore (opera buffa, 1814, Pavia)
  • L'eroismo in amore (melodramma serio, llibret de Luigi Romanelli, 1815, Milà)
  • La primavera felice (opera giocosa, llibret de Luigi Balocchi, 1816, París)
  • Le maître de chapelle, ou Le souper imprévu (opéra comique, llibret de S. Gay, dopo A. Duval, 1821, París)
  • Blanche de Provence, ou La cour des fées (opéra, llibret de M. E. G. M. Théaulon e de Rancé, 1821, París)
  • La marquise de Brinvilliers (opéra comique, 1831, París)
  • Un caprice de femme (opéra comique, llibret de J. P. F. Lesguillon, 1834, París)

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ferdinando Paër
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 93. ISBN 9788475963570. 
  2. ↑ «Ferdinando Paër». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. ↑ * Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 156. (ISBN 84-7291-226-4)
  4. ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 19, pàg. 851-52 (ISBN 84-239-4519-7)
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ferdinando_Paër&oldid=31329480»