Guitarra lira

Guitarra lira

Guitarra-lira. MDMB 302, s. XIX, al Museu de la Música de Barcelona
Tipus	guitarra
Classificació Hornbostel-Sachs	321.322-5

La guitarra-lira, de la família dels cordòfons de corda pinçada, és un instrument musical híbrid, ja que combina el mànec d'una guitarra amb la caixa de ressonància d'una lira.

L'instrument consta de sis cordes que poden ser dobles. Sol assolir els 80cm de llargada i els 30 d'amplada. El pont pot tenir montura o pot ser un pont simple amb clavilles o sistema de lligat. El diapasó té trasts incrustats (de dotze a divuit) i s'estén fins al cos de l'instrument. El claviller sol estar al darrere del cap, i ha al davant algun tipus d'ornamentació. El revers del cos pot ser pla o estar bombat. La base és plana i per tant la guitarra pot descansar verticalment i funcionar com a element decoratiu. L'obertura de la taula harmònica pot estar situada en forma de cercle al mig, poden ser dues obertures laterals més ornamentades en forma de, per exemple, lòbul, o ambdues coses. A vegades les obertures laterals es presenten en forma de f. La fusta emprada en la seva construcció pot ser:

• pi o pícea per a la taula
• auró, palo-santo, sicòmor o noguera per als riscles, fons i pala
• cedre per al mànec i el cap
• banús per al pont i diapasó

La subjecció dels braços laterals, si n'hi ha, pot ser de metall o de fusta. El treball es complementa amb marqueteria i el materials ornamentals tant per a l'obertura com per a la tapa, el diapasó o el cap poden ser llautó, nacre o ivori.

Els primers tractats van ser publicats pel músic francès Jean-Baptist Phillis (ca. 1751–1823). Se sap que P. C. Mareschal va publicar un pamflet de demanda reconvencional^[1] reivindicant els seus drets com a inventor de l'instrument i acusant a Phillis i Pleyel per haver robat el seu disseny de la Lira Anacreòntica, tal com la va anomenar fent apologia de la poesia lírica, de moda en aquell moment, que canta els plaers de l'amor, els amics i el vi.

Tot i així, trobem representacions d'aquest instrument ja al segle ix,^[2] però va ser efectivament al segle xix quan va gaudir de més popularitat, sobretot a ciutats com Londres o París, on les dones de la cort de Napoleó acompanyaven el seu cant amb la guitarra-lira. Aquesta era un signe de distinció i l'instrument de moda entre les senyoretes de la noblesa, algunes de les quals es van fer retratar per pintors de la cort. El retrat de la Marquesa de Santa Cruz de Goya (1805), a través de la qual es representa la musa Erato, és un reflex del context cultural, tendències i modes musicals de l'època. La pintura evoca la poesia lírica i el déu grec Apol·lo, déu de la veritat, la poesia, la música, les arts. Tot plegat és un retorn al classicisme, prenent Grècia com a principal referent. La guitarra-lira és un instrument propi de la iconografia neoclassicista.

Alguns lutiers que van construir guitarres-lira al voltant d'aquest període van ser Johann Gottlob Thielemann a Berlín, François Breton a Mirecourt, Lupot a Orleans, Clementi a Londres, Gennaro Fabricatore a Nàpols i Telesforo Julve a València.

La construcció d'aquestes guitarres va inspirar el disseny de la caixa de la guitarra clàssica amb les espatlles en forma de banyes, sobretot a França i Nàpols, i als títols d'alguns tutorials publicats apareixia el nom de lira, referint-se a la guitarra de sis cordes.^[3] Malgrat tot, a mitjan segle xix aquesta guitarra va pedre popularitat i el seu nom va desaparéixer progressivament dels títols a la portada dels tractats. No va transcendir com a instrument popular entre el col·lectiu de músics professionals.

• Midgley, Ruth; Jeff Argel, Peter J. Golding, Richard Hummerstone, Susan Kinsey, Pavel Kostal, Kathleen McDougall, Graham Rosewarne. Musical Instruments of the World. Holland: Diagram Group, 1976. ISBN 0-8467-0134-0. 
• Baines, Anthony. European & American Musical Instruments. Londres: BT Batsford LTD, 1966. 
• [Museu de la Música]. 1/Catàleg d'instruments. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Regidoria d'Edicions i Publicacions. ISBN 84-7609-455-8. 
• Ophee, Matanya. Lyre-guitar. Londres: Oxford University Press. 

Viccionari