Bitó comú
Botaurus stellaris  | |
|---|---|
 | |
| Enregistrament | |
| |
| Dades | |
| Pes | 42 g 2,906 kg 2,017 kg |
| Envergadura | 1,27 m |
| Nombre de cries | 4,6 |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22697346 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Pelecaniformes |
| Família | Ardeidae |
| Gènere | Botaurus |
| Espècie | Botaurus stellaris Linnaeus, 1758 |
| Distribució | |
 | |
| Endèmic de | |
El bitó comú (bitó, vendebou o veu de bou a les Balears i bitol al País Valencià)[1] o butor o abutor, capó d'aigua, esplugabous, esporgabous, bou, toro (de garriga), queca i vitol (antigament agró pintat a les Balears) (Botaurus stellaris)[2] és un ardèid molt solitari, sedentari i escàs als Països Catalans.
Morfologia
[modifica]- Fa 75 cm de llargària.
- Color marró, amb moltes taques més fosques. Potes verdes i bec robust.
- Ales arrodonides.[3]
Reproducció
[modifica]Nidificant escassíssim i molt localitzat (Aiguamolls de l'Empordà, Delta de l'Ebre, i Delta del Llobregat). Entre canyissos acondiciona un niu amb una pila de joncs i a l'abril-maig hi diposita de 4 a 6 ous que incuba al llarg de 15 dies i al cap de 2-3 setmanes els polls deixen el niu.
Hàbitat
[modifica]Viu en ambients amb vegetació espessa i a aigües encalmades, com els embassaments, llacs, etc.
Distribució geogràfica
[modifica]Viu a les regions temperades d'Euràsia. Als Països Catalans es troba en regressió a causa de la dessecació de les zones humides mentre que abans, també, era caçat per la seua carn en alguns punts del Delta de l'Ebre. Als nostres països, és un hivernant regular en algunes zones humides com el Delta de l'Ebre i els Aiguamolls de l'Empordà, i molt més escàs en altres zones humides, com el Delta del Llobregat, i irregular a la resta de zones. En migració és regular però escàs en zones amb hàbitat adequat (per ex., Aiguamolls de l'Empordà), i molt irregular a la resta.
Costums
[modifica]Emet crits en forma de brams que recorden els dels mamífers i el seu vol és lent i pausat, semblant al de l'òliba. A més, i en situacions de perill, es camufla perfectament, tot estirant el bec enlaire i restant immòbil en aquesta posició, perquè, d'aquesta manera, deixa al descobert una sèrie de ratlles obscures i clares en el coll que trenquen la seua silueta i la difuminen en el fons de tiges grogues i d'ombres fosques. Si, en aquests moments, les canyes es belluguen endutes pel vent, el bitó comú oscil·larà al mateix compàs. El resultat és sorprenent puix que aquest ocell, d'aquesta manera, es fa fonedís.[4]
Referències
[modifica]- ↑ «Diccionari normatiu valencià». [Consulta: 11 desembre 2022].
- ↑ del Hoyo, Josep. All the birds of the world (en anglès). Barcelona: Lynx editions, 2020, p. 207. ISBN 978-84-16728-37-4.
- ↑ Llorente, Gustavo: Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, planes 81-82. Desembre del 1988, Barcelona. ISBN 84-7306-354-6
- ↑ Lalueza i Fox, Jordi: El llibre dels ocells de Catalunya. Editorial De Vecchi - Edicions Cap Roig. Barcelona, 1987, pàgina 19. ISBN 84-315-0434-X
