Amadeu Vives i Roig

Amadeu Vives i Roig

Escultura d'Amadeu Vives al Palau de la Música Catalana
Nom original	(es) Amadeo Vives Roig
Biografia
Naixement	18 novembre 1871 Collbató (Baix Llobregat)
Mort	2 desembre 1932 (61 anys) Madrid
Sepultura	cementiri de Montjuïc
Activitat
Ocupació	compositor, director d'orquestra, impresario, escriptor, musicòleg
Gènere	Òpera, sarsuela i sardana
Obra
Localització dels arxius	Biblioteca Nacional de Catalunya
Família
Germans	Camil Vives i Roig

Amadeu Vives i Roig (Collbató, el Baix Llobregat, 18 de novembre de 1871 - Madrid, 2 de desembre de 1932)^[1] fou un compositor i escriptor català, conegut fonamentalment per la seua obra lírica, d'entre la que cal destacar les sarsueles Doña Francisquita i Bohemios, considerades com unes de les cimeres del gènere. Amb Lluís Millet va fundar l'any 1891 l'Orfeó Català. Va compondre també obres corals de gran difusió i repercussió popular, com L'emigrant o La Balanguera. La seua vida es va desenrotllar entre Barcelona i Madrid, i en ambdues ciutats va gaudir de vertadera fama i veneració. Persona de gran cultura, va deixar diversos assaigs sobre temes d'estètica de la música. Les seves restes reposen al cementiri de Collbató des de l'any 2014.

El fons d'Amadeu Vives es conserva a la Biblioteca de Catalunya.

El Centre de Documentació de l'Orfeó Català conté una part del fons d'Amadeu Vives, el qual està format per 56 partitures. Més de la meitat d'aquestes són esborranys de sarsueles incompletes, i la majoria, reduccions per a veu o veus i piano. El fons també consta de cançons, misses i música instrumental entre les quals hi ha 10 obres completes. Es tracta de 2 misses (Missa de Glòria i Missa en Fa, dedicada al seu germà), l'Himne de Catalunya (es tracta de El cant del poble), música instrumental (Episodios de mi vida) i algunes cançons.

Amadeu Vives va néixer al número 2 del carrer Major de Collbató el 1871, fill d'una família humil de flequers i fou batejat a l'església de Sant Corneli amb els noms d'Amadeu Josep Joan. El seu pare fou Rafael Vives i Solà, natural de Sants, i la seva mare Josefa Roig, de Torrelles.^[2] Als quatre anys va iniciar els seus estudis de la mà del seu germà Camil Vives i Roig (1860-1931),^[3] que després seguiria la carrera eclesiàstica. El 1877 va sofrir un atac de poliomielitis^[4] que li va deixar lesions permanents al braç i la cama esquerres, quedant-li atrofiats per sempre.

Pels seus problemes de salut va ser internat en un asil de Barcelona, fins que la seua família s'hi va traslladar, moment en què Vives pot començar d'una manera més seriosa els seus estudis musicals. Ho farà com escolà de l'església de Santa Anna, intervenint també amb l'Escolania en una representació de Mefistofele de Boito al Liceu.

El 1886 es traslladà a Màlaga i després a Madrid, on va ocupar diverses places com a director de banda i on farà conéixer les seues primeres composicions.

Atès que les condicions de treball a Madrid no eren les desitjables, va tornar a Barcelona, on va iniciar una vida bohèmia que el va portar a la coneixença de Lluís Millet amb qui el 6 de setembre de 1891 va fundar l'Orfeó Català. Amb aquesta agrupació va estrenar diverses composicions corals al llarg de la seua vida entre les quals cal destacar les harmonitzacions de La Filadora, Els Segadors i Els tres tambors (1892) i les composicions originals Cançó de les palles i L'Emigrant (1893) (sobre text de Jacint Verdaguer); La Balanguera (sobre text del poeta mallorquí Joan Alcover i popularitzada en temps recents per Maria del Mar Bonet) i Tres idil·lis (1926); La fira i Collsacreu (1927); Follies i paisatges (1928).

Fins al 1900 va viure a Barcelona, on es va casar amb Montserrat Giner i va estrenar les primeres òperes: Artús (1897) i Euda d'Uriac (1900), aquesta darrera sobre text d'Àngel Guimerà (estrenada, però, en italià!^[5]). Tanmateix, també en aquest període va començar a compondre sarsueles per als teatres de Madrid, i encara que el primer títol madrileny, La primera del barrio (1898), va ser un fracàs, l'èxit de Vives va anar refermant-se amb obres com Don Lucas del Cigarral (1899), La preciosilla (1899) o La balada de la luz (1900). És el gran èxit d'aquesta darrera obra el que va precipitar el trasllat de la família Vives a Madrid.

La dedicació de Vives a la música d'escena, primer amb Artús, òpera allunyada de les essències nacionals catalanes, i després més acusadament per la seua dedicació a la sarsuela, van anar refredant la relació amb Lluís Millet. L'Orfeó Català havia nascut com una institució de fonaments nacionalistes i netament conservadora, que comptava amb el suport de la Lliga de Catalunya i compartia local amb Foment Catalanista. Tanmateix, Vives, malgrat marxar a Madrid va aconseguir mantenir una relació permanent amb Catalunya, i en els darrers anys de la seua vida fins i tot es va implicar en la vida política catalana, com a candidat a regidor de Barcelona per Acció Catalana. Davant els retrets d'una part de la societat catalana pel seu presumpte allunyament dels postulats nacionalistes Vives va declarar: Jo us asseguro que tota la meva música és pensada i escrita en català; els d'ara no se'n poden adonar, però algun dia, quan seré mort, ho descobriran els qui estudiïn sense prevencions i per damunt de l'ambient del nostre temps...

A Madrid va esdevenir un protagonista indiscutible de la vida musical, estrenant sarsueles de gran èxit popular i també de gran qualitat musical i teatral. A la capital d'Espanya va col·laborar amb els millors llibretistes i també va compondre sarsueles en col·laboració amb altres músics com Gerónimo Giménez. També es va relacionar amb els grans intel·lectuals espanyols de la generació del 98, com Ortega y Gasset, Valle Inclán o Azorín. Aquest darrer el considerava el músic espanyol més representatiu de la generació del desastre colonial. Destaquen d'aquest període les sarsueles Bohemios (1904) i La Generala (1912). També a Madrid va iniciar activitats d'empresari musical, junt a Vicent Lleó dels Teatres de la Zarzuela, Eslava i Cómico, sense massa èxit. S'ha apuntat que potser Vives va trobar a Madrid un ambient més receptiu i més adaptat al seu geni i als seus interessos. En efecte, la Barcelona d'entre segles era una ciutat convulsionada per les lluites obreres i molt ideologitzada pel ressorgir nacionalista, en canvi a Madrid la petita burgesia vivia sense massa cabòries i es delia pels espectacles senzills i sense pretensions intel·lectuals, com era el cas de la sarsuela. Això feia que l'ambient líric de Madrid fora més ric i amb moltes més oportunitats per un compositor de vocació teatral com Vives.

El 1914 va estrenar al Teatro de la Zarzuela de Madrid la més apreciada de les seues òperes: Maruxa, ambientada a Galícia i sobre llibret de Luis Pascual Frutos. L'èxit de l'obra va provocar la seua estrena l'any següent al Teatro Real de Madrid, fet insòlit per a una òpera espanyola. També el 1915 va estrenar les Canciones epigramáticas per a soprano.

El seu prestigi va desembocar en el seu nomenament com a president de la secció de música de l'Ateneu de Madrid (1921) i catedràtic de composició del Conservatori de Madrid (1922).

1923 és l'any de l'estrena de la que es considera la seua obra culminant: Doña Francisquita, obra d'un èxit aclaparador des del primer moment i que ha perdurat fins als nostres dies, i pedra de toc de la sarsuela del segle xx. Amb Doña Francisquita Vives intenta la sublimació del castissisme per la via de la sarsuela, igual que Granados ho va fer amb el piano, aconseguint una obra de gran encís musical i eficàcia teatral. Amb llibret de Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw està basada en la comèdia La discreta enamorada de Lope de Vega, amb l'acció traslladada al Madrid romàntic. El paper de Fernando (tenor) ha estat defensat i enregistrat per tenors de la talla d'Emili Vendrell, Alfredo Kraus, Plácido Domingo i Jaume Aragall. En les darreries del segle xx i principis del segle xxi, Doña Francisquita ha obtingut una creixent projecció internacional que l'ha duta als escenaris operístics més importants d'Europa i Amèrica.

Després d'una gira internacional amb la seua pròpia companyia de sarsuela i d'una breu estada a Barcelona que el portarà a retrobar-se amb l'Orfeó Català, Vives va retornar a Madrid, on va morir el 2 de desembre de 1932 a causa d'una miocarditis. El seu soterrament va convertir-se en una ampla mostra de dol popular tant a Madrid com a Barcelona, on van ser traslladades les despulles. L'Orfeó Català va interpretar L'Emigrant i el seguici fúnebre va travessar diversos carrers amb un acompanyament espectacular, fins al Cementeri Nou, on reposa en la tomba 508 de la Via Misericòrdia.

Entre les darreres obres cal destacar la sarsuela La Villana (1927), les Cançons Epigramàtiques dedicades a la soprano Conxita Badia que ella mateixa li estrena al Palau de la Música el maig de 1927, i la sarsuela pòstuma Talismán, estrenada 4 dies després de la mort del compositor.

Amadeu Vives va morir a Madrid el 2 de desembre de 1932. En els seus últims moments va demanar l'auxili d'un sacerdot català. Ja aquest al seu costat, li va pregar que li parlés de la Moreneta i, murmurant en els seus llavis el Virolai, va morir. El seu cos va ser exposat al poble madrileny en la seu social de la Societat General d'Autors d'Espanya, i, el dia 3, a Barcelona, a la sala d'assajos de l'Orfeó Català, al Palau de la Música, on hi va passar moltíssina gent.^[6] Fou inhumat al Cementiri de Montjuïc de Barcelona; en setembre de 2014, les restes foren traslladades al cementiri de la seva vila nadiua, Collbató, on reposen des de llavors.^[7]

També Vives va deixar una estimable obra literària, amb assaigs, una autobiografia i una comèdia teatral: Jo no sabia que el món era així, estrenada a Barcelona el 1929.

En negreta, les obres més destacades.

• Santus, per a cor i orquestra (1892)
• La complanta d'en Guillem, per a cor i orquestra (1892)
• La filadora, harmonització per a cor (1892)
• Els Segadors, harmonització per a cor (1892)
• Els tres tambors, harmonització per a cor (1892)
• Cançó de les palles, per a cor (1893)
• L'emigrant, per a cor (1893)
• La Balanguera, per a cor (1926)
• Tres idil·lis, per a cor (1926)
• Follies i paisatges, Suite per a cor (1928)

• Fulla d'album, per a quartet de corda (1892)
• Somnis, Suite per a orquestra (1893)
• Goigs i Planys, sardana per a cobla (1926)
• Matinada santpolenca, sardana per a cobla (1926)
• Eixelebrada, sardana per a cobla (1926)
• Montserratina, sardana per a cobla (1926)

• Regidor Arribas, R.; Granados, V. Articles continguts al Programa de la representació de Doña Francisquita al Teatro de la Zarzuela de Madrid, 1998. (castellà)
• Hernández Girbal, F. Amadeo Vives. El músico y el hombre. Madrid: Ediciones Lira, 1971. (castellà)
• Lladó i Figueres, Josep M. Amadeu Vives (1871-1932). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988 (Biblioteca Serra d'Or). ISBN 84-7202-950-6. (català)
• Marco, Tomás. Historia de la música española. Siglo XX. Madrid: Alianza, 1983 (catàleg). ISBN 84-206-8506-2. (castellà)
• Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5. (català)
• Sagardía, Angel. Vives. Barcelona: Edicions de Nou Art Thor, DL 1982 (Gent Nostra; 20). ISBN 84-7327-059-2. (català)

• Fons Amadeu Vives de la Biblioteca de Catalunya
• Fons Amadeu Vives al Centre de Documentació de l'Orfeó Català
• Fitxa del fons personal custodiat al Centre de Documentació de l'Orfeó Català
• Exposició virtual "Amadeu Vives. L'entusiasme i l'èxit Arxivat 2016-03-24 a Wayback Machine." al Centre de Documentació de l'Orfeó Català
• Biografia d'Amadeu Vives (anglès)