Casa reial d'Aragó
|
|||||
  | |||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Tipus | casa reial dinastia família | ||||
| Història | |||||
| Creació | 1035 | ||||
| Fundador | Ramir I d'Aragó | ||||
La Casa reial d'Aragó o Casa d'Aragó és la institució que regí l'organització de la cort dels reis d'Aragó. Per la Concòrdia de Segòvia (1475), la Casa reial d'Aragó i la Casa reial de Castella s'uniran, concòrdia que entrarà en vigència a la mort de Joan II d'Aragó el Sense Fe i l'inici del regnat del seu fill Ferran II d'Aragó el Catòlic el 1479. La casa reial d'Aragó fou ocupada per diversos llinatges o dinasties:
- Dinastia Ximena
- Casal de Barcelona, que en esdevenir reis d'Aragó adoptaren el nom de Casal d'Aragó
- Dinastia Trastàmara, una branca dels quals, en esdevenir reis d'Aragó, adoptà el cognom Aragó
Dinastia Ximena
[modifica]Lluita als pirineus | |
Campanya castellana de 1086 | |
Conquesta de la Vall de l'Ebre | |
Saraqusta (1101) - Bolea - Valtierra - Morella - Saraqusta (1118) - Cutanda - Larida - Corbins - Fraga |
Serà l'any 1035, durant el regnat de la Dinastia del Casal de Pamplona, quan Sanç III de Navarra dividirà les seves terres entre els fills, deixant el comtat d'Aragó a Ramir. Aquest va unir el comtat d'Aragó, el comtat de Sobrarbe i el comtat de Ribagorça en un únic poder polític, i va lluitar per aconseguir la seva independència del regne de Navarra, convertint-se en el primer rei d'Aragó amb el nom de Ramir I d'Aragó. El seu fill Sanç Ramires posarà el seu regne sota l'empara de la Santa Seu, esdevenint així un dels principals estats cristians de la península Ibèrica. Així mateix, esdevindrà rei de Pamplona, unint-se novament el regne d'Aragó i Pamplona sota la dinastia Ximena.
Sanç Ramires va obrir tres fronts per a expandir el seu regne, seguint el corrent del Cinca, las Bardenas Reales i el Gallec. La conquesta del pla s'anava assegurant amb la construcció de castells que servien de llançadora i després com a protecció de la terra conquerida. Així Sanç I d'Aragó i Pamplona va construir, entre altres, els castells de Loarre, Obano, Montearagón, Artasona i Castiliscar. En el front del riu Cinca el 1064 va prendre Barbastre als musulmans gràcies al seu sogre Ermengol III d'Urgell, a qui concedí la ciutat però on morí en la represa de la ciutat per les tropes de Ahmed I ben Sulaiman al-Muktadir.
En ser assassinat Sanç IV de Navarra pel seu germà Ramon el 1076, es va originar un problema successori doncs els navarresos, no volent ser governats pel rei fratricida, van escollir Sanç I d'Aragó i Pamplona, el qual va incorporar el Regne de Navarra al Regne d'Aragó. El 1078 va talar els camps de Saraqusta, va construir la fortalesa de Castellar i més tard va fer tributari al rei musulmà d'aquella ciutat. El 1083 es va apoderar del castell de Graus,[2] on havia mort el seu pare el 1063, Estada el 1087, Montsó el 1088 i Artasona en 1094. En el front de Las Bardenas, va ocupar Arguedas, en 1084 i Luna en 1092. En el front del riu Gallec, es va apoderar de Pedra Tallada i el 1083 va caure el Castell d'Ayerbe que va menar repoblar, en 1088 inicia el setge d'Osca aixecant el Castell de Montearagón, però va morir en el setge el 4 de juny de 1094.
Pere I d'Aragó finalment va conquerir Osca, que es va convertir en la nova capital del regne l'any 1095,[3] després de dotze anys al derrotar Ahmed II Ibn Yusuf al-Mustain a la batalla d'Alcoraz. El 1101 va prendre Barbastre i Sariñena, així com Tamarit de Llitera el 1104.
Durant el regnat d'Alfons I el Batallador, en el curs de pocs anys, amb la valuosa col·laboració de la noblesa feudal del sud de França, es van conquerir els nuclis urbans i comarques de Tudela, Tarassona, Qalat al-Ayyub, Daroca i Saraqusta. La presa d'aquesta última ciutat l'1118 va suposar la caiguda de tot el regne musulmà, canviant d'aquesta manera radicalment les estructures socials i els horitzons espirituals del petit regne muntanyós que fins aquell moment havia estat Aragó.
El rei Batallador, que havia fracassat en el seu matrimoni amb la reina castellana Urraca I de Castella, no va tenir descendència. La mort d'Alfons I d'Aragó (1134) deixarà el regne sense hereu i segons el seu testament, en mans dels ordes militars. El Testament d'Alfons I obrirà un complex procés successori que acabarà amb l'adveniment del Casal comtal de Barcelona al Casal reial d'Aragó a través del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona «el Sant».
| « | I així també, per a després de la meva mort, deixo com a hereu i successor meu al Sepulcre del Senyor, que està a Jerusalem, i a aquells que el vigilen i custodien i allà mateix serveixen a Déu; i a l'Hospital dels Pobres, que està a Jerusalem; i al Temple del Senyor amb els cavallers que allí vigilen per defensar el nom de la cristiandat. A aquests tres concedeixo el meu regne (...) I si algun dels que tenen aquests honors i tindran en el futur volguessin aixecar-se en sobervia i no volguessin reconèixer aquests sants com a mi, els meus homes i els meus fidels els acusin de traïció i baucia, com ho farien si jo estigués viu i present, i els ajudin per fe i sense engany. | » |
| — Testament d'Alfons I, rei d'Aragó i Pamplona | ||
Dinastia Barcelona: el Casal d'Aragó
[modifica]Serà amb la unió d'aragonesos i catalans sota el regnat de la dinastia del Casal de Barcelona quan el Regne d'Aragó i el Comtat de Barcelona assoliran les més altes cotes de poder i reputació. El Regne d'Aragó,[4] obtindrà una àmplia sortida al mar i al comerç marítim; i el Comtat de Barcelona obtindrà una base territorial i de poder indiscutible. Gràcies a aquesta unió, la Corona d'Aragó aconseguirà per una banda disputar l'hegemonia política de la península Ibèrica a la Corona de Castella, i per l'altre el domini de la mediterrània al Regne de França i a les repúbliques marítimes italianes.
per aquells qui bé volen, a la Casa d'Aragón"
| « | E el dit noble En Berenguer Carròs e companya del dit senyor rei entraren en Càller, e llevaren en la torre de Sant Brancaç un gran estendard reial del dit senyor rei, e després en cascuna de les altres torres, altre estendards, e molts penons reials menors. E per gràcia de Déu, con les dites senyeres e penons se llevaren de les torres no faïa gens de vent, e tantos con foren arborades, venc un vent de garbí, lo més bell del món, qui estés les senyeres totes, e los penons. E fo una vista la més bella qui anc fos per aquells qui bé volen, a la Casa d'Aragón; e per los contraris, dolor e rancura assats. E aquí lo llaus se llevà, e havia tantes de gents de catalans, dins e defora, e gents moltes de sards, e aquells de Bonaire, qui responien als llaus tots ensems, que paria que cel i terra ne vengués. E així los oficilas del dit senyor e el dit noble En Berenguer Carròs establiren bé lo dit castell (...) en tal manera que per tots temps d'aquí avant hi serà Déu servit; e hi trobaran totes gents vertitat e justícia, en tal manera que la Casa d'Aragón e tota Catalunya n'hauran honor e glòria. E d'aquí avant, ab l'ajuda de Déu, los catalans poder fer compte que seran senyors de la mar. | » |
| — La conquesta aragonesa de Sardenya - Ramon Muntaner, Crònica; cap 290 | ||
Dinastia Trastàmara
[modifica]La mort de l'Infant Martí d'Aragó deixarà la Corona d'Aragó sense hereu i en el Compromís de Casp (1412) s'escollirà a Ferran I d'Aragó de la Dinastia Trastàmara com a nou sobirà. La dinastia Trastàmara prosseguirà l'obra de la dinastia del Casal de Barcelona i la Corona d'Aragó esdevindrà la primera potència política, comercial, econòmica i àdhuc cultural, de la mediterrània occidental. La mort del fill de Ferran II d'Aragó i Germana de Foix deixarà la Corona d'Aragó en mans dinastia de la Casa d'Àustria conjuntament amb la Corona de Castella i d'altres territoris europeus.
Antroponímia de la Casa reial d'Aragó
[modifica]Els noms personals de la Casa reial d'Aragó durant el llinatge de Pamplona foren Ramir, Sanç, Pere/Peronella i Alfons. Amb l'adveniment del llinatge de Barcelona, els patronímics reials aragonesos foren assumits per la nova dinastia, renunciant a emprar aquells que havien estat els propis del Casal comtal de Barcelona: Guifré, Sunyer, Miró, Sunifred, Ramon, Borrell i Berenguer. Tot i així, cal tenir present que el rei Alfons II d'Aragó, fill del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i la reina Peronella I d'Aragó, havia estat batejat pel seu pare amb el nom de Ramon; serà la seva mare qui l'anomenarà Alfons, antropònim acceptat per ell mateix en el moment de la seva coronació. Altrament s'incorporaren nous antropònims aliens a qualsevol de les tradicions dels dos llinatges: Jaume, Joan i Martí. L'adveniment del llinatge de Trastàmara suposà la introducció d'un nou antropònim: Ferran.
| Imatge | Antropònim | Freqüència | Sobirans |
|---|---|---|---|
|
Alfons | 5 (25%) | Alfons I d'Aragó el Batallador Alfons II d'Aragó el Cast Alfons III d'Aragó el Franc Alfons IV d'Aragó el Benigne Alfons V d'Aragó el Magnànim |
|
Pere | 5 (25%) | Pere I d'Aragó el d'Osca Peronella I d'Aragó Pere II d'Aragó el Catòlic Pere III d'Aragó el Gran Pere IV d'Aragó el Cerimoniós (signava Pere Terç d'Aragó) |
|
Jaume | 2 (10%) | Jaume I d'Aragó el Conqueridor Jaume II d'Aragó el Just |
|
Ramir | 2 (10%) | Ramir I d'Aragó el Cristianíssim Ramir II d'Aragó el Monjo |
|
Joan | 2 (10%) | Joan I d'Aragó el Caçador Joan II d'Aragó el Sense Fe |
| Ferran | 2 (10%) | Ferran I d'Aragó el d'Antequera Ferran II d'Aragó el Catòlic | |
|
Sanç | 1 (5%) | Sanç I d'Aragó i Pamplona |
|
Martí | 1 (5%) | Martí I d'Aragó l'Humà |
Cerimonial de coronació dels reis d'Aragó
[modifica]
El cerimonial de la coronació dels reis no formava part de la tradició de la Casal d'Aragó durant el Llinatge de Pamplona. El primer rei a rebre la cerimònia de la coronaració fou Pere II d'Aragó el Catòlic, qui fou coronat a Roma pel Sant Pare Innocenci III el 4 de febrer del 1204. És per aquesta raó que no fou fins al 1204 quan els reis d'Aragó començaren a emprar la corona com a símbol de la reialesa. A partir d'aleshores començarà a aparèixer en monedes i segells els reis coronats.
Davant el contratemps que suposava el desplaçament fins a Roma per a celebrar-hi la coronació, el 6 de juny del 1205 el Sant Pare dictà una butlla per la qual ordenava que els reis d'Aragó fossin coronats a la Catedral de Saragossa de mans de l'Arquebisbe de Tarragona;[5] tot i aquesta darrera disposició però, en la pràctica les coronacions del reis d'Aragó també foren dutes a terme per bisbes del regne d'Aragó.[6]
Ritus del Pontifical romà
[modifica]El pontifical romà del segle xii determinava el ritu de la coronació dels emperadors de l'Imperi Romà d'Orient (Imperi Romà d'Orient), perquè no s'havia previst cap ritus específic per a la coronació de reis. El Pontifical romà constava de diverses parts:[7]
- Unctio: unció amb oli crismal
- Impositio corone: imposició de la corona i col·locació de les insignies reial, que eren el ceptre i el globus d'or
- Professio: declaració del rei
- Asignatio solii: entronització del rei asignanant-li les terres
Ordo coronationis regis: Ordinació de la coronació dels Reis d'Aragó
[modifica]Al llarg del segle xiii el cerimonial del Pontifical romà anirà prenent un caràcter específic al regne d'Aragó, que quedarà caracteritzat amb la coronació d'Alfons IV d'Aragó el Benigne, que s'autocoronà tal com recollí en la seva crònica Ramon Muntaner, i quedarà fixat en la Ordinatio feta per lo molt alt e molt excelent princep e senyor lo senyor en Pere terç rey d'Aragó de la manera con los reys d'Arago se faran consegrar e ells mateys se coronaran[7][8][9]
| Casa Reial | Llinatge | Sobirà | Data de Coronació | Lloc de Coronació | Bisbe de Coronació |
|---|---|---|---|---|---|
| 1204 | Pere II d'Aragó, primer en ésser coronat rei d'Aragó | ||||
| Casa Reial d'Aragó |
Llinatge de Barcelona | ||||
| Pere II d'Aragó, el Catòlic | 1204, 4 de febrer | Roma | Bisbe de Roma, Papa Innocenci III | ||
| Jaume I d'Aragó, el Conqueridor | |||||
| Pere III d'Aragó, el Gran | 1276, 15-22 de novembre | Catedral de Saragossa | Arquebisbe de Tarragona Bernat d'Olivella | ||
| Alfons III d'Aragó, el Franc | 1286, 14 d'abril | Catedral de Saragossa | Bisbe d'Osca Jaume Sarroca | ||
| Jaume II d'Aragó, el Just | 1291, 24 de setembre | Catedral de Saragossa | Bisbe de Saragossa Hug de Mataplana | ||
| Alfons IV d'Aragó, el Benigne | 1328, 3 d'abril | Catedral de Saragossa | Autocoronat | ||
| Pere IV d'Aragó, el Cerimoniós | 1336, 14 d'abril | Catedral de Saragossa | Autocoronat | ||
| 13xx | El rei Pere IV d'Aragó "el Cerimoniós" dictamina les Ordinacions de Casa e Cort | ||||
| Casa Reial d'Aragó |
Llinatge de Barcelona | ||||
| Joan I d'Aragó, el Cerimoniós | |||||
| Martí I d'Aragó, l'Humà | 1399, 13 d'abril | Catedral de Saragossa | Autocoronat | ||
| Casa Reial d'Aragó |
Llinatge de Trastàmara | ||||
| Ferran I d'Aragó, el d'Antequera | 1414, 11 de febrer | Catedral de Saragossa | Autocoronat | ||
| 1414 | Ferran I d'Aragó, darrera en ésser coronat rei d'Aragó. La cerimònia cau en desús pel llinatge de Trastàmara | ||||
Organització de la casa reial d'Aragó
[modifica]Les Ordinacions de la casa i cort són el conjunt de regles i disposicions estatuïdes vers el 1344 pel rei Pere el Cerimoniós sobre funcionament de la Casa reial d'Aragó. Annexa a les Ordinacions de la Casa reial, hi ha les ordinacions sobre el cerimonial de coronació dels reis d'Aragó. Les còpies dels manuscrits que ens han arribat determinen que les Ordinacions pròpiament dites sobre el funcionament de la Casa consten de 4 parts, que es complementen amb les Ordinacions sobre el cerimonial de la coronació dels reis i les reines d'Aragó.
- Ordinacions sobre els oficials de la cort
- 1) Primera part: dels oficials de la cort
- 2) Segona part: dels oficis
- 3) Tercera part: dels oficis
- 4) Quarta part; de la Casa, calendari i festes
- Ordinacions sobre la coronació dels reis d'Aragó
- Ordinacions sobre la coronació de les reines d'Aragó
Símbols de la Casa reial d'Aragó
[modifica]
a l'Armorial de Gelre
Les insígnies reials eren objectes materials que representaven la dignitat reial i s'empraren sobretot durant les coronacions del reis, apareixent de manera figurativa en les efígies representades en monedes i segells donat el caràcter oficial d'aquests. Durant la Dinastia Ximena la insígnia de la dignitat reial fou el ceptre, una mena de bàculo rematat en una creu litúrgica, seguint l'estil de la monarquia pamplonesa. Aquest ceptre fou representat en les monedes aragoneses decoradada amb una filigrana i que al segle xiv serví d'inspiració per la Creu d'Ènnec Aritza i l'Arbre de Sobrarbe.
Però amb l'adveniment de dinastia dels comtes de Barcelona el ceptre fou modificat i adoptà la forma habitual, rematada per una forma en flor de llis. Així mateix el llinatge dels comtes de Barcelona amplià les insígnies reials amb la corona, el pom d'or i el soli reial (tron). Al llarg de l'edat mitjana la corona fou oberta, encara que de manera excepcional el rei en Martí I d'Aragó n'utilitzà una de tancada, que abans estava reservada als emperadors, i que seria la forma escollida durant l'edat moderna.
Segons les Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago del rei Pere IV d'Aragó el Cerimoniós (que signava Pere terç), les insígnies per a les coronacions eren l'Espasa de les coronacions dels reis d'Aragó, els esperons, el penó i l'escut amb la Senyera Reial, i la Cimera Reial, que mostraven al rei com a cavaller i membre del Casal d'Aragó, legítim hereu del regne. Els atributs cavallerescosa es documenten des de mitjans del segle xii, així com la Senyera Reial, símbol del Casal d'Aragó. En canvi la cimera del drac alat fou una innovació del segle xiv introduïda per Pere IV d'Aragó «el Cerimoniós».
Totes aquestes representacions de les insígnies però, no es vinculaven a objectes materials específics. De fet, durant l'edat mitjana, cada sobirà es feu fer una corona pròpia, així com un ceptre i un tron particular. Es donà el cas que un sobirà podia tenir més d'una corona, o podia donar-la a un monestir en el moment de la seva mort, o inclús empenyar-la, o podia tenir diverses espases, que podien ser entregades a alguna dignitat o donades en herència o portar-les fins a la mort. Per a les insígnies tampoc existí un disseny oficial, sinó cadascuna era elaborada d'acord amb la moda del moment, i es feia tant rica com el sobirà podia permetres.
Tombes de la Casa reial d'Aragó
[modifica]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Ubieto Arteta, Antonio (1981). Historia de Aragón, vol 1. La formación territorial, págs. 181-184. Zaragoza: Anubar. ISBN 84-7013-181-8
- ↑ (castellà) Carlos Laliena Corbera, Regis Fevales:La distribución de honores y dominios durante la conquista de Huesca, 1083-1104
- ↑ (castellà) Gran enciclopedia aragonesa La expansión con Alfonso I el batallador Arxivat 2015-09-24 a Wayback Machine.
- ↑ Ordinacions fetes per lo Senyor en Pere terç rey dArago
« On con los reys Darago sien estrets de reebre lo dit sant sagrament de unccio en la ciutat de Ceragoça la qual es cap del regne Darago lo qual regne es títol e nom nostre principal: covinent cosa es e rahonable que axi mateix en aquella los reys Darago reeben la corona e les altres insignies reyals axi con veem quels emperadors prenen en Roma la principal corona la qual ciutat es cap de lur imperi » — Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, Vol. 5; pàg 271; Pròsper de Bofarull i Mascaró - ↑ Ubieto Arteta, La coronación de los reyes de la Corona de Aragón, pàg. 205; Creación i desarrollo de la Corona de Aragón
- ↑ Durán Gudiol, Antonio, El rito de la coronación del rey en Aragón
- ↑ 7,0 7,1 Orcástegui Gros, Carmen, La coronación de los reyes de Aragón: evolución político-ideológica y ritual
- ↑ Gran Enciclopedia Aragonesa: Coronación real Arxivat 2016-09-19 a Wayback Machine.
- ↑ La Seo y la monarquía aragonesa[Enllaç no actiu]
- ↑ 10,0 10,1 10,2 (castellà) Gran Enciclopedia Aragonesa: Panteones reales Arxivat 2012-03-04 a Wayback Machine.
- ↑ 11,0 11,1 11,2 Heraldo de Aragón «¿Dónde están los panteones reales de Aragón?». Heraldo de Aragón, 22-03-2010.
« MONASTERIO DE SAN JUAN DE LA PEÑA. Ramiro I, Sancho Ramírez y Pedro I, los tres primeros reyes de la Casa de Aragón (que reinaron en el Reino, pero no en la Corona de Aragón), están en este cenobio de la Jacetania, así como sus esposas. O, al menos, deberían estar, pues los sepulcros están vacíos y sus restos llevan dos décadas guardados en algún sitio de la Universidad de Zaragoza para su estudio » - ↑ 12,0 12,1 (castellà) Heraldo de Aragón Nueva inyección presupuestaria para restaurar el panteón real de San Pedro el Viejo
- ↑ Juan Bassegoda Nonell: La reina Petronila en la Catedral de Barcelona
Bibliografia
[modifica]
- «Casa reial d'Aragó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- Fatás Cabeza, Guillermo; Redondo Veintemillas, Guillermo. "Blasón de Aragón: el escudo y la bandera". Diputación General de Aragón, D.L., 1995. ISBN 84-7753-543-4. (castellà)
- Fluvià i Escorsa, Armand. "Els Quatre Pals. L'escut dels Comtes de Barcelona". Ed. Rafael Dalmau Editor (Episodis de la Història, 300), 1995. ISBN 84-232-0478-2.
- Fuertes de Gilbert Rojo, M.: La Casa de Aragón: Genealogía de una monarquía mediterránea. Arxivat 2010-07-01 a Wayback Machine. (castellà)
- Serrano Daura, Josep «La donación de Ramiro II de Aragón a Ramon Berenguer IV de Barcelona, de 1137, y la institución del "Casamiento en Casa"». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, nº. 15, 1997. ISSN: 0211-5425. (castellà)
- Soldevila Zubiburu, Ferran. Història de Catalunya, Volum 1. Barcelona: Editorial Alpha, 1935; reed. 1963, 1968. ISBN 84-7013-227-X.
- Torres-Solanot y García de Buestelo, Ignacio de. Barras de Aragón. Torres-Solanot, 2002. ISBN 84-607-4148-6. (castellà)
- Ubieto Arteta, Antonio. Creación y desarrollo de la Corona de Aragón, 1987. ISBN 84-7013-227-X. (castellà)