Commedia all'italiana

Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat.

Commedia all'italiana ("Comèdia a la italiana") és un gènere cinematogràfic italià. Es considera que va començar amb Mario Monicelli a I soliti ignoti el 1958 i el seu nom deriva del títol del film de Pietro Germi Divorzio all'italiana (1961).

Més que un gènere específic, el terme indica un període (aproximadament de finals dels anys 50 a principis dels 70) quan la indústria italiana del cinema produïa moltes comèdies d'èxit, amb alguns trets comuns com les maneres satíriques, amb connotacions absurdes i grotesques, un focus en "assumptes" socials picants del període (com temes sexuals, divorci, contracepció, matrimoni del clergat, el creixement econòmic del país i les seves diverses conseqüències, la influència religiosa tradicional de l'Església catòlica) i un prevalent enquadrament de classe mitjana, sovint caracteritzat per un fons substancial de tristesa i crítica social que va diluir els continguts de còmic.

Com va dir en una entrevista el director Mario Monicelli, la Commedia all'italiana) és una cosa molt senzilla, molt lligada a la cultura popular d'Itàlia. És un garbuix d'històries de pobres i desgraciats en un temps altament desafortunat i negatiu, com és el període de pobresa que va seguir a Europa i especialment a Itàlia després del final de la Segona Guerra Mundial. En qualsevol trama de les pel·lícules d'aquest gènere, hi ha un grup de lladres i bandits a qui agradaria fer els finals reunint-se per celebrar un gran èxit. Tanmateix cadascú té els seus problemes i les seves dificultats, atribuïbles a ignorància, incompetència, amor no correspost i molts altres contratemps. La trama sencera de la història gira al voltant d'aquests malentesos aparentment innecessaris, permetent l'espectador tenir una visió clara i precisa de les deficiències dels italians d'aquell període i de la melancolia i alegria de tot Itàlia. El grup de tramposos, que aparentment aconsegueixen el seu objectiu amb enganys i astúcia, al final de la història gairebé sempre es troben enredats i aixafats econòmicament i psicològicament pitjor que al principi. Qui se'n surt en la història és sempre el més poderós, ja sigui en el camp polític o en qualsevol altre context social. El que fa que l'espectador rigui són els acudits sobre les espifiades repetides dels actors. L'element de tristesa és molt present a totes les històries en la comèdia italiana, no només és la burla de les persones pobres que busquen millorar la seva situació, sinó també el final amarg mostra un somriure amarg i una dèbil esperança dels protagonistes cara al futur. Només pensar en la situació o el final tràgic de la pel·lícula Il sorpasso (Dino Risi) o el final melancòlic de la pel·lícula I soliti ignoti on els lladres han fallar en el seu cop, perdent tot el que tenien.

Una altra característica important d'aquest tipus de comèdia és el sentiment, tot i que la condició social de les persones que poblen les històries és extremadament baix, els protagonistes mostren voluntat per viure, per estimar, per somiar, per esdevenir gairebé el tast d'una pel·lícula sentimental. El que trenca aquest sentiment és la típica matusseria italiana o una caiguda, la qual cosa porta immediatament l'espectador a riure. El protagonista és immediatament enredat. Als anys 60 i 70 aquestes trames van fusionar-se amb la sàtira. Fins i tot en aquestes històries, com en Signore e signori buonanotte (1976), es denota l'habilitat per les escenes satíriques. Els personatges són blanc de persones poderoses o de persones ineptes, extremadament mal educades, dolentes, gairebé animalistiques, gairebé relacionades amb les màscares de la Commedia dell'arte. La comèdia italiana deixa d'existir els anys vuitanta, ja que els principals actors ja eren vells, i van ser reemplaçats per un gènere més enfocat en el costat vulgar i injuriós dels personatges, seguint models molt americans. Amb la transformació americanitzada d'aquest gènere còmic a Itàlia, la Commedia all'italiana finalment va morir. L'última pel·lícula que reflecteix fidelment els personatges de la comèdia italiana és Il marchese del Grillo, dirigida per Mario Monicelli (1981). Alberto Sordi fa el paper d'un espoliat ric Marquès de Roma que s'avorreix durant el dia. Per això dissenya bromes de mal gust sense cap finalitat particular, com si fossin joguines de la sala d'estar. El seu cinisme de jugador no és aturat ni pel poder del Papa Pius VII. Aquesta pel·lícula encara reflecteix fortament el caràcter del nen bromista dels anys seixanta, que només es preocupava d'ell i que no li cal preocupar-se dels altres. El cinisme és el tema principal d'aquesta pel·lícula, basat en una història real.

Vittorio Gassman, Ugo Tognazzi, Alberto Sordi i Nino Manfredi van ser les quatre principals estrelles de la Comèdia italiana als anys 1960 i 1970, seguits per nouvinguts com Stefania Sandrelli, Monica Vitti, Giancarlo Giannini, Mariangela Melato, Catherine Spaak; o estrelles dramàtiques en papers còmics com Marcello Mastroianni, Enrico Maria Salerno i Claudia Cardinale.

El 1961, Dino Risi va dirigir Il sorpasso, ara una pel·lícula de culte, després Una vida difícil, I mostri, En nom del poble italià i Profumo di donna.

El treball de Monicelli inclou La grande guerra, I compagni, L'armata Brancaleone, Vogliamo i colonnelli, Apassionada i Amics meus.

Altres cineastes destacats del gènere van ser Pasquale Festa Campanile, Ettore Scola, Luigi Comencini, Steno, Antonio Pietrangeli, Nanni Loy i Lina Wertmüller.

I els guionistes Age & Scarpelli, Leo Benvenuti, Piero De Bernardi, Rodolfo Sonego, Suso Cecchi d'Amico i Sergio Amidei