El Borràs

El Borràs
Dades
Tipus	Entitat singular de població i capital municipal
Característiques
Altitud	140 m
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Castellbell i el Vilar (Bages)
41° 37′ 47″ N, 1° 51′ 35″ E / 41.62972°N,1.85972°E / 41.62972; 1.85972
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	35027

El Borràs,^[1] també conegut com a Colònia Borràs^[2] és una antiga colònia tèxtil fundada al darrer quart del segle xix dins del terme de Castellbell i el Vilar (Bages), a l'esquerra del riu Llobregat, que funciona administrativament com a cap del municipi. És situada a 188 m d'altitud, sota el turó del Vilar, a un quilòmetre aigua avall del Burés i al nord-oest de la Bauma de Castellbell. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local.

Està comunicat amb el Burés i amb la Bauma per la carretera local BP-1121, amb el Vilar per la BV-1273 i amb Rellinars per la B-122. Al raval de l'Estació hi ha l'estació de Castellbell i el Vilar - Monistrol de Montserrat de la línia Barcelona-Lleida de RENFE.

Amb 1.751 habitants censats el 2006 era, amb diferència, el nucli més poblat del municipi. Juntament amb el Burés i la Bauma, celebra la festa major el 15 d'agost.

El Borràs allotja la major part dels serveis i comerços del terme municipal. Hi ha l'ajuntament, la biblioteca Maria Malla, el Casino, el casal del pensionista, l'escola de primària, l'institut SES Bages Sud, l'escola bressol Colors, un consultori mèdic, el camp d'esports, el poliesportiu, la piscina i un parell de polígons industrials, un dels quals al baix Vilar, tocant al Burés.

L'església, dedicada a Sant Antoni Maria Claret, data de 1961 i va substituir Santa Maria del Vilar com a seu de la parròquia.

La colònia Borràs va sorgir entorn de la fàbrica de filats i teixits de cotó que hi va aixecar entre el 1872 i el 1875 el manresà Ignasi Borràs i Pons, fill de l'industrial Oleguer Borràs i Castelltort, que havia iniciat les activitats industrials el 1835; els Borràs tenien fàbriques a Manresa i a Sant Joan de Vilatorrada.

Els Borràs era una família d'industrials del tèxtil de Manresa, lligada històricament amb els Burés. El 1846 Oleguer Borràs i Francesc Burés formaren societat amb altres industrials per posar en marxa una fàbrica de filats i teixits de cotó a Manresa. Al cap de pocs anys, el 1851, Borràs i Burés compraren terrenys a Sant Joan de Vilatorrada, al peu del Cardener, per construir-hi dues noves fàbriques, la Fàbrica Borràs i la Fàbrica Burés, i vengueren a un tercer industrial manresà, Francesc Gallifa, la tercera part de les terres perquè hi construís la seva fàbrica. Els tres fabricants compartien l'ús de la resclosa i el canal. A més, les dues famílies van implicar-se en la vida política de Manresa i a finals del segle xix ocuparen diferents càrrecs a l'Ajuntament.^[3]

Les relacions entre Els Borràs i els Burés es van estrènyer encara més amb el matrimoni de la filla dels Borràs amb l'hereu dels Burés, tot i que també van passar èpoques de tensions i males relacions quan ambdues famílies competien per buscar terrenys i construir noves fàbriques i fer front a la important demanda del moment. Fou aleshores quan junts, Oleguer Borràs i el seu gendre, Esteve Burés, escolliren terrenys a Castellbell i Vilar, prop de les fàbriques de la Bauma, i fou l'origen de les dues colònies germanes.^[3]

Com en totes les colònies de riu, les obres van començar per la construcció de la resclosa i el canal, a la qual seguí la fàbrica. Durant aquests anys de construcció, els obrers dormien en barraques i menjaven en cantines improvisades. També va caldre millorar la comunicació amb l'estació de ferrocarril de la línia Barcelona-Saragossa, l'enllaç amb la carretera de Montserrat sobretot l'enllaç amb Manresa. D'altra banda, el que configura més la fesomia de la colònia són els habitatges dels treballadors, que eren plurifamiliars i seguien un patró molt comú: cuina-menjador amb llar de foc, fogons i aigüera, quatre habitacions, un rebost, i alguns amb galeria exterior, on hi havia la comuna.^[3]

El Borràs era una tipologia de colònia desenvolupada, ja que inicialment comptava amb edificis de serveis, església i torre de l'amo, encara que el creixement urbà posterior li hagi canviat el caràcter, i hagi acabat amb l'aparença d'un poble allargassat. La torre de l'amo coneguda com a casa del cap, era construïda al peu de la carretera, i tot i que inicialment fou concebuda com a residència de la família, aviat fou ocupada per les germanes dominiques que regentaven l'escola de noies, instal·lada primer als baixos de l'edifici d'habitatges conegut com les galeries. També a la torre hi funcionà, des de 1909, l'escola nocturna per a nois i l'escola dominical per a noies per a aprendre a cosir i brodar. Més endavant, les dominiques foren substituïdes per la congregació del Sagrat Cor que, a més de l'ensenyament, tenia cura de la guarderia i del menjador dels nens.^[3]

Pel que fa als serveis, des de principis del segle XX a la colònia hi havia la sala de Cal Brunet, amb cafè, ball i sala de cinema. Aquests edifici fou batejat el 1914 amb el nom de Ateneo Borrenense. El 1922 s'inaugurà el Casino, edifici noucentista també declarat Bé Cultural d'Interès Local des del 1985, que acollia barberia, cafè i una espaiosa sala de cinema, s'hi aplegà el Cor i l'Orfeó, i s'hi organitzaven tota mena d'actes esportius i culturals.

Els anys de la postguerra va viure una nova etapa d'esplendor, època de renovat paternalisme, amb més de 500 treballadors ocupats.^[3]

Després de diverses vicissituds, el 1972, aprofitant el pla de reconversió del sector tèxtil, sorgí Torcidos Ibéricos S.A., que mantingué la tradició del tèxtil al poble fins al 2003, any en què va tancar les portes definitivament.