Mauricio Sotelo: diferència entre les revisions

Aquest article o secció s'està elaborant i està inacabat. Un viquipedista hi està treballant i és possible que trobeu defectes de contingut o de forma. Comenteu abans els canvis majors per coordinar-los. Aquest avís és temporal: es pot treure o substituir per {{incomplet}} després d'uns dies d'inactivitat.

Mauricio Sotelo

Biografia
Naixement	2 octubre 1961 (63 anys) Madrid
Activitat
Ocupació	director d'orquestra, compositor
Gènere	Òpera
Instrument	Guitarra, Piano, Violí
Premis
(1997)  Premi Ernst von Siemens

Mauricio Sotelo (Madrid, 2 d'octubre de 1961), és un compositor, professor i director d'orquestra espanyol que actualment resideix a Berlín.

Mauricio Sotelo s'inicià de forma autodidacta amb la guitarra i posteriorment va rebre estudis de violí, piano i teoria musical en el Real Conservatori de Música de Madrid.

L'any 1979, canvia de residència i es trasllada a la ciutat de Viena on estudia a la Universität für Musik. Quan acaba de rebre classe amb Dieter Kaufmann, es admès a la Càtedra de Composició dirigida per Francis Burt, a qui Sotelo li dedicarà l'any 2001 l'obra De Vinculis: Ge-burt. A Francis Burt i als seminaris amb Roman Huabenstock-Ramati. L'any 1987 acaba els estudis de composició amb l'obtenció del Premi d'honor de fi de carrera per unanimitat. Mauricio sotelo també estudia a Viena electroacústica amb Dieter Kaufmann y Direcció d'orquestra amb Karl Österreicher.

Durant els seus anys a Viena (1979 - 1992) Sotelo participa, junt a Beat Furrer en la creació de la Société de l'art acoustique, que més tard es coneguda com a Klangforum Wien. Aquest grup es important al voltant de Mauricio Sotelo per dues raons: En primer lloc, per la relació personal entre el compositor i Beat Furrer i els propis músics del grup i en segon lloc per la continua e íntima col·laboració artística de ambdues parts. Encara que sense cap dubte, el que més va influenciar a Sotelo durant la seva estada a Viena va ser el contacte amb el Compositor Italià Luigi Nono, un creador que marca una intensa influencia en el seu pensament musical.

Als finals de els anys 1980 Sotelo també coincideix amb el poeta Jose Ángel Valente, una figura esencial per comprendre el catèleg del compositor.

Anys després, de volta en Espanya i després del èxit a l'estrena de Tenebræ Responsoria que contava amb la participació del cantaor flamenco Enrique Morente. Sotelo comença la seva activitat com a professor convidat a diferents llocs de la geografia peninsular, com per exemple el Aula de Música de la Universitat de Alcalá de Henares (1993-1995), en el Seminari de Composició a la Universitat de Colúmbia a Nova York (1996), en el Curs de Composició del Festival Internacional de Órgue de León i més recent, en el Seminari de Composició de la Casa da Musica d'Oporto (2002), en la Càtedra de Composició Manuel de Falla de Cádiz (2007) i en els Cursos de Composició del Conservatori Superior de Música de Córdoba (2009).

A principis del segle XXI, Sotelo consolida la seva carrera como a creador i es reconegut institucionalment a Espanya, aconseguint premis com el Premi Nacional de Música (2001) i acabant diferents obres fundamentals en el seu catàleg com ''Wall of light'' (2003-2007) dedicada a la obra del pintor abstracte Sean Scully o ''Sonetos del amor oscuro. Cripta sonora para Luigi Nono'' (2003-2005).

Actualmente viu a Berlí i és professor de Composició a l'Esmuc de Barcelona.

Una de les claus més importants per entendre la creativitat de Mauricio Sotelo és la influència del compositor venecià Luigi Nono. De fet Sotelo li dedica nombroses obres al llarg de la seva carrera com Nel suono indicibile – a Luigi Nono (1989-1990), Due voci… come un soffio dall’ estrema lontananza (1990-1991) en la que utilitza Textos de Massimo Cacciari, un filòsof molt vinculat a Luigi Nono, Frammenti de l’infinito. Lorca-Nono. Diálogo del amargo (1998), en la que apareix poesia de Federico García Lorca (Poeta que també va influenciar a Nono) i el ballet Der rote Mantel (1955).

Aquesta afinitat musical amb Luigi Nono es materialitza de diferents formes en l'obra de Sotelo a través de la reflexió de l'arquitectura de la memòria, la tradició oral, l'escolta, el món intern del só i la atracció personal del compositor per el flamenc.

A finals de 1980, Sotelo entra en contacte amb el escriptor i poeta gallec José Ángel Valente, al que no coneix en persona fins a 1992. La poesia del gallec influeix en la música del compositor i escriu obres com Memoriae. Escritura interna sobre un espacio poético de José Ángel Valente (1994), Nadie (1995–97), Epitafio (1997), In pace (1997), Si después de morir... In memoriam José Ángel Valente (2000), El rayo de tiniebla (2008), Arde el alba (2008-2009) y Muros de dolor... V: José Ángel Valente – Memoria sonora (2009).

L'atracció del compositor por el flamenc (música que inspirava al poeta) i per l'atracció de Luigi nono per la poesia de Lorca marca una constant en la obra de Sotelo en la que treballa sobre la figura de Federico García Lorca en obres com Canta la luz herida por el hielo. Homenaje a Federico García Lorca, Frammenti de l’infinito. Lorca-Nono, Diálogo del amargo e Interludien zu Lorcas ‘Canciones Populares’ (1988)

A febrer de l'any 2012 Mauricio Sotelo va rebre l'encàrrec de mans de Gerard Mortier (Director del teatre reial de Madrid) per compondre un òpera sobre l'obra de teatre ''El Público'' de Lorca. Aquesta òpera consta d'un pròleg i cinc escenes. El llibret es de l'escritor Andrés Ibáñez. L'opera es va estrenar a Madrid en Febrer de 2015.^[1]

Molt similar al que va ocórrer amb Valente, el compositor troba un pensament molt proper a l'obra plàstica i teórica del pintor Sean Scully, al que va conèixer a Sevilla l'any 1997 durant el II festival Internacional de les arts Sibila. Sotelo s'interessa sobretot pel seu procés creatiu. ''Es la claridad de la arquitectura, la que permite a la luz liberarse de la atadura del cuerpo y revelarse como vibración del aire, como música, en definitiva".^[2]

Sotelo crea varies obres dedicades, almenys conceptualment al treball del Pintor com per exemple Chalan – Wall of light earth (2003), Wall of light red – für Beat Furrer (2003-2004), Sonetos del amor oscuro. Cripta Sonora para Luigi Nono (2005) –en la que fueron proyectadas algunas pinturas de Scully como fondo escénico–, Wall of light sky (2005-2006), Wall of light black – for Sean Scully (2005-2006) i Night (2007).

Hem de diferenciar que no es tracta d'una abstracció del univers pictòric a la música, si no d'una complexa relació entre dos disciplines artístiques inicialment diferents. Aixó ho afirma el propi compositor. "dos rasgos fundamentales de la pintura de Sean Scully (...) coinciden plenamente con mi concepción del sonido: el aspecto formal y la vibración del color. (...) La superposición de capas de color en la pintura de Scully produce un espacio profundo y vibrante, único como experiencia de percepción de la plena armonía entre color y proyección expresiva. En cierto sentido, se produce una suerte de danza entre los destellos de los diferentes planos de luminosidad"^[3]

Totes aquestes influències artístiques i poètiques han de ser enteses com a claus estètiques per analitzar la forma en que Sotelo observa el seu procés creatiu i com a referències conceptuals, textuals i per últim visuals. Elements que s'ha de tindre en compte per a l'escolta de la Música de Sotelo.

Des de l'any 1993 Mauricio Sotelo ha escrit un gran quantitat d'obres en la que el flamenc te una forta presencia.

Una de les principals raons és la guitarra, instrument de joventut del Compositor on Sotelo mostra un profund coneixement idiomàtic des de el començament de la seva carrera compositiva. En pròpies paraules de Mauricio. La guitarra es troba íntimament lligada al flamenc, amb tot el imaginari simbòlic i artístic que comporta.

Algunes obres representatives són: Soleá o Bulería (ambas de 1984) Como llora el viento (2007), per guitarra i orquestra, dedicada a Juan Manuel Cañizares.

Un altra raó està relacionada amb el pensament musical i el procés creatiu propis del flamenc, característiques pròpies que donen solució part de les inquietuds compositives de Sotelo. Però la principal qüestió és eliminar les fronteres entre el tópic flamenc i la música contemporànea i construir un nou univers musical en forma de Flamenc Contemporàni.

El coneixement del Cant Flamenc es clau per entendre el flamenc, no sols per motius estètics o artístics. Mauricio va trobar totes les característiques en el cant de Enrique Morente a qui va conèixer l'any 1993 en l'estrena de Tenebrae Responsoria i van treballar junts en altres obres anys més tard. Des de principis de l'any 2000 Sotelo està immers en una profunda investigació sobre les qualitats tímbriques del cant flamenc i especialment en la veu d'Enrique Morente a la que utilitzant programari informàtic ha aconseguit extreure el espectre sonor complet del cantaor i a partir d'aquest material a establit una paleta sonora per a compondre noves obres. Aquest tipus de mètode ha esdevingut en paraules del propi Sotelo a denominar la seva música Flamenc Espectral, fent adaptació al Espectralisme Francés.

El flamenc ja no es un estil musical exòtic lligat al folklore andalús, actualment el flamenc és una manifestació que s'integra naturalment en la Vanguardia de la música i l'art contemporàni, com va passar amb compositors com Manuel de Falla o Béla Bartok podem trobar nombrosos exemples de manifestacions culturals de tradició oral a obra acadèmica

Sotelo transforma la seva pròpia identitat artística i després dels anys d'estudi a Viena, de les influències anteriorment nombrades i de les seves investigacions espectrals, actua com a un nòmada cultural.^[4]

• Curesos de la Vega, Marta. ‘Polisemias del flamenco en la música española actual’. Música Oral del Sur, 6 (2005), 321-335.
• Fernández Guerra, Jorge. ‘La trascendencia de la memoria’. Notas del programa, Sonetos del amor oscuro. Cripta sonora para Luigi Nono. Granada: Festival Internacional de Música y Danza de Granada, 2005.
• Gan Quesada, Germán. Mauricio Sotelo. Música extremada, XXIV Festival de Música de Canarias. Las Palmas de Gran Canarias: Festival de Música de Canarias, 2008, 308-347.
• Gan Quesada, Germán. ‘Un jardín de voces que se bifurcan’, Mauricio Soteo, De oscura llama. Madrid: INAEM-Anemos, 2009, 22.
• Gaviña, Susana & Mauricio Sotelo. "Esta música sólo está en la mente del cantaor". ABCD Las Artes y las Letras, ABC, 7.
• Ibáñez, Andrés. "Mauricio Sotelo en siete piezas". Mauricio Sotelo. De oscura llama. Madrid: INAEM-Anemos, 2009, 18-22.
• Lledó, Emilio. "A la memoria de un poeta y de un músico, en el aire sonoro de Mauricio Sotelo", Mauricio Sotelo. Si después de morir… In memoriam: José Ángel Valente. Madrid: Círculo de Lectores, 2003, págs. 3-6.
• Marco, Tomás. ‘La composición mística y la mística de la composición’. Festival MusicadHoy. Madrid: s. e., 2010, 67-99.
• Moya, Enrique & Mauricio Sotelo. "Mauricio Sotelo, la necesidad del riesgo". Scherzo, 53, abril (1991), pp. 111-113, 111.
• Ordóñez Eslava, Pedro (2011). La creación musical de Mauricio Sotelo y José María Sánchez-Verdú: convergencia interdisciplinar a comienzos del siglo XXI. Granada, Universidad de Granada.
• Ordóñez Eslava, Pedro (2013). 'Walls of light and sound: Temporal and Musical Dimensions in Sean Scully’s Work', Filigrane. Musique, esthétique,

sciences, société. 16. Musique et Arts plastiques (2013). http://revues.mshparisnord.org/filigrane/index.php?id=591 [14.10.2014].

• Pérez Castillo, Belén. ‘Sotelo Cancino, Mauricio’. Emilio Casares (dir.). Diccionario de la Música Española e Hispanoamericana. Madrid: Sociedad General de Autores y Editores, 1999-2001, vol. VII, 36-39.
• Pérez Frutos, Iluminada. ‘Tratamiento de la voz. Tradición oral en la obra de Mauricio Sotelo’. Papeles del Festival de Música Española de Cádiz, 3 (2007), 139-160.
• Sotelo, Mauricio & José Luis Ortiz Nuevo. ‘Conversaciones’. Charla con motivo del Seminario ‘Flamenco, un arte popular moderno’, celebrado en la Universidad Internacional de Andalucía entre octubre y diciembre 2004. http://ayp.unia.es/index.php?option=com_content&task=view&id=336 [13.10.2014]
• Sotelo, Mauricio et al. De amore, una maschera di Cenere, libreto de Peter Mussbach, música de Mauricio Sotelo, Madrid, Teatro de la Zarzuela, 1999.
• Sotelo, Mauricio. "El espacio de la escucha", en Revista de Arte, Música y Literatura Sibila, 6 (1997), 49-51.
• Sotelo, Mauricio. "Luigi Nono o el dominio de los infiniti possibili", en Quodlibet, 7 (1997), 22-31.
• Sotelo, Mauricio. "Memoriæ", Cuadernos de la Huerta de San Vicente, 1 (2001), 52-59.
• Sotelo, Mauricio. ·Se oye tan solo una infinita escucha", Si después de morir… In memoriam José Ángel Valente. Madrid: Círculo de Lectores, 2003, 9-11.
• Sotelo, Mauricio. ‘Sonetos del amor oscuro Cripta sonora para Luigi Nono’, LIV Festival Internacional de Música y Danza de Granada. Granada, Festival Internacional de Música y Danza de Granada, 2005, p. 8.
• Vela del Campo, Juan Ángel. "Con pellizco", El País, 3 de julio, 2005.

http://www.elpais.com/articulo/espectaculos/pellizco/elpepiesp/20050703elpepiesp_6/Tes [13.10.2014]

• Mauricio Sotelo web oficial.
• Mauricio Sotelo en Universal Edition.