Marcassita

Marcassita
Fórmula química	FeS₂
Epònim	pirita
Classificació
Categoria	sulfurs
Nickel-Strunz 10a ed.	02.EB.10a
Nickel-Strunz 9a ed.	2.EB.10a
Nickel-Strunz 8a ed.	II/C.07
Dana	2.12.2.1
Heys	3.9.4
Propietats
Sistema cristal·lí	ortoròmbic
Hàbit cristal·lí	cristalls típicament tabulars en {010}; les cares corves són cimunes; estalactític, reniforme, massiu
Estructura cristal·lina	a = 4.436 Å, b = 5.414 Å, c = 3.381 Å; Z = 2
Grup puntual	ortoròmbica 2/m 2/m 2/m
Grup espacial	pnnm
Massa molar	119,98
Color	groc llautó clar, blanc estany en superfícies fresques
Macles	macles de contacte del tipus 'cua d'oreneta' comunes en {101}; menys comunes en {011}
Exfoliació	{101}
Fractura	desigual, irregular
Tenacitat	fràgil
Duresa	6 a 6,5
Lluïssor	metàl·lica intensa, submetàl·lica
Color de la ratlla	negra verdosa, gris fosc a negre
Diafanitat	opaca
Densitat	4,887 g/cm3 (mesurada); 4,875 g/cm3 (calculada)
Propietats òptiques	anisotropic
Pleocroisme	fort
Impureses comunes	Cu, As
Més informació
Estatus IMA	mineral heretat (G)
Símbol	Mrc
Referències	[1]

La marcassita és un mineral de la classe dels sulfurs, que pertany i dona nom al grup de la marcassita.^[2]

La marcassita és un sulfur de ferro. És un mineral isostructural amb la safflorita, que cristal·litza en el sistema ortoròmbic i es presenta habitualment en forma de cristalls tabulars o prismàtics. De fet el seu nom prové de l'àrab marcaxita i del persa marcaxixa, els noms que es feien servir en aquestes llengües per anomenar a la pirita. És menys estable que la pirita i es pot descompondre en àcid sulfúric i sulfat de ferro. Dura, pesada, fràgil, d'exfoliació difícil, opaca amb lluïssor metàl·lica intensa en les superfícies recents. Fàcilment oxidable a l'aire, es cobreix fàcilment de taques blanques de melanterita. S'empra en la síntesi d'àcid sulfúric.

Segons la classificació de Nickel-Strunz, la marcassita pertany a «02.EA: Sulfurs metàl·lics, M:S = 1:2, amb Fe, Co, Ni, PGE, etc.» juntament amb els següents minerals: aurostibita, bambollaita, cattierita, erlichmanita, fukuchilita, geversita, hauerita, insizwaita, krutaita, laurita, penroseita, pirita, sperrylita, trogtalita, vaesita, villamaninita, dzharkenita, gaotaiita, alloclasita, costibita, ferroselita, frohbergita, glaucodot, kullerudita, mattagamita, paracostibita, pararammelsbergita, oenita, anduoita, clinosafflorita, löllingita, nisbita, omeiita, paxita, rammelsbergita, safflorita, seinäjokita, arsenopirita, gudmundita, osarsita, ruarsita, cobaltita, gersdorffita, hol·lingworthita, irarsita, jolliffeita, krutovita, maslovita, michenerita, padmaita, platarsita, testibiopal·ladita, tolovkita, ullmannita, willyamita, changchengita, mayingita, hollingsworthita, kalungaita, milotaita, urvantsevita i rheniita.

La marcassita es coneix des del Paleolític superior i, pot ser també en el Mesolític i el neolític, on servia, com la pirita per produir foc per percussió. De fet, la baixa energia d'activació deguda a l'impacte d'una pedra dura sobre la marcassita és suficient per desencadenar la reacció exotèrmica d'oxidació (combustió) de les partícules de sofre i ferro arrencades. Aquestes partícules incandescents (espurna calenta) són immediatament captades sobre una matèria vegetal molt fina i ben airejada, de tipus esca, per formar una brasa.

La marcassita es forma a baixa temperatura i es troba en filons hidrotermals i sediments, sovint amb sulfurs de plom i de zinc; és freqüent també en ambients sedimentaris com a precipitat químic en aigües àcides en ambient reductor.

El grup de la marcassita està format per cinc espècies minerals.^[2]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Marcassita

• Guia de minerales y rocas. Editorial Grijalbo.
• Guia d'identificació de minerals (dels països catalans i d'altres). Editorial Parcir.