furca
Llatí
[modifica]- Pronúncia(i): /ˈfʊr.ka/
- Etimologia: Del protoindoeuropeu *perkʷu-s («roure»).
Nom
[modifica]furca f. (genitiu furcae)
- pilar (de fusta), suport, bastida
- «Tum primum circo qui nunc maximus dicitur designatus locus est. Loca divisa patribus equitibusque ubi spectacula sibi quisque facerent; fori appellati; spectavere furcis duodenos ab terra spectacula alta sustinentibus pedes.» (Titus Livi, Ab Urbe condita, I,35)
- Llavors va ser quan fou traçat el perímetre del que seria el Circ Màxim. S'hi destinaren llocs especials per als senadors i els cavallers, anomenats fori, i cadascun d'ells hi feren construir llotges sostingudes sobre pilars de dotze peus d'alçada.
- forca
Declinació
[modifica]| Cas | Singular | Plural |
|---|---|---|
| Nominatiu | furca | furcae |
| Vocatiu | furca | furcae |
| Acusatiu | furcam | furcās |
| Genitiu | furcae | furcārum |
| Datiu | furcae | furcīs |
| Ablatiu | furcā | furcīs |
Vegeu també
[modifica]- Julius Pokorny, Indogermanisches etymologisches Wörterbuch, 1959, p.822-823