consto

consto

1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de constar.

• Síl·labes: cons·to (2)
• Anagrames: contos, cotons, còtons

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /ˈko(n)s.to/, meridional \ˈko(ŋ)h.to\

Americà: alt /ˈkons.t(o)/, baix \ˈko(ŋ)h.to\, austral /ˈko(n)h.to/

• Rimes: -onsto

consto

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb constar

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈkɔn.stoː/
• Etimologia: Del prefix con- i stō.

cōnstō ‎(1a present^?), cōnstās ‎(2a present), cōnstāre ‎(infinitiu), cōnstitī ‎(perfet), cōnstātum ‎(supí)

1. existir, mantenir-se ferm

   Ex.: Ut numerus legionum constare videretur , (traducció:«De manera que el nombre de legions semblava mantenir-se igual.»)

2. consistir

   Ex.: Homo constat ex anima et corpore caduco et infirmo , (traducció:«L'ésser humà consisteix d'una ànima i un cos perible i feble.»)

3. acceptar, donar per vàlid

   Ex.: Neque satis Bruto neque tribunis militum constabat, quid agerent , (traducció:«Ni Brutus ni els tribuns militars veien bé el que havien fet.»)

4. constar, donar per cert, donar per sabut

   Ex.: Mihi constat quid agam , (traducció:«Em consta el que he de fer.»)

5. costar (seguit d'ablatiu)

   Ex.: Constare denario , (traducció:«Costa un denari.»)